L’ESPOLI DELS VALENCIANS

____________________________________________________________

Emili Selfa ( Militant del BLOC de Gandia )

Una crisi mai coneguda i trenta anys d’estatut d’autonomia obliga a analitzar els dèficits d’aquesta societat. Els valencians, en general, han arribat a creure’s que vivien com la quinta essència de la riquesa d’Espanya, era la versió renovada de: Valencia tierra de las flores, de la luz y del amor o Per a ofrenar noves glòries a Espanya. Allò cert, és que portem trenta anys de dèficits de finançament de l’estat, deixant-nos sempre per baix de la mitjana estatal, la qual cosa ens situa a la cua de les comunitats autònomes en quant a finançament per habitant. Tot i deixar a banda el greu estat de dèficit que arrossegàvem abans de l’esdeveniment de l’autonomia, el resultat és ben conegut, la sanitat, l’educació i els serveis socials dels valencians, que abans eren competència de l’estat ara són deficitàriament gestionats per la Generalitat i estan a la cua dels ofertats a la resta de l’estat.

La lluita política bipartidista, lluny de solucionar-ho, o d’exigir a Madrid allò que necessitava a crits València, s’ha dedicat a tirar-se mútuament les culpes. Veus valencianistes denunciaven la situació d’espoli, reclamant les balances fiscals (saber la diferència entre allò que paguem i allò que rebem) o el concert econòmic, i ningú en feia cas. Ara, amb una Generalitat Valenciana fallida i sense marge de maniobra, qui va a pagar-ho són els serveis públics, ben eixuts, després de dècades d’estar infrafinançats. Manant la dreta tants anys, l’esquerra l’acusa de malgastadors, despilfarradors i unfladors de la bombolla immobiliària, però sense que això deixe de ser cert, i ahí està la desaparició del sistema financer valencià (CAM, Bancaixa i Banc de València) o la política de grans events, allò cert és que seguim mal finançats per l’estat, la qual cosa ha obligat a un major deute (la CV és la més endeutada en percentatge del PIB) i a la permanent amenaça de desaparició de l’autonomia; quan som els que menys gastem per habitant (dades de mitjana 2002-2009) i a més a més, és l’estat qui gasta el 50% de les despeses totals i només un 35% correspon a les CCAA, que han de pagar els serveis més bàsics. Però és que a més, del total del deute públic un 76% correspon a l’estat i un 19% a les CCAA, i del total del dèficit públic són el 70% i 28% respectivament. Així i tot, la pressió i les retallades en aplicació sistemàtica de les receptes neoliberals que venen de l’Europa de Merkel van dirigides a les autonomies, com si la cosa no anés amb l’estat.

El resultat de tot plegat és ben conegut, la renda per capita dels valencians és de les més baixes de l’estat, l’atur és dramàtic, som dels més pobres, paguem com si fórem rics i rebem molt per baix de la mitjana de les CCAA. Així mai podrem eixir del forat. Però sembla que ningú vol voreu. Recentment la Fundació Nexe, l’Institut Ignasi Villalonga i l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE) han presentat un ben documentat estudi de l’economista Rafael Beneyto on es manifesten aquestes deficiències, qualificades d’espoli. És la primera vegada que els empresaris es posen les mans al cap en públic. ¿Serà el primer símptoma d’un canvi d’actitud de la societat valenciana front al maltracte estatal? En un moment com l’actual, en el qual caldrà reinventar-se un teixit productiu i construir una nova societat civil valenciana, o prenem consciència i fem un front comú, polític i social, o açò no ho traguem del pou. La crisi financera i l’euro estan en un moment tràgic, tothom mira Europa amb preocupació, però enmig del pànic no podem oblidar la situació que patim els valencians per tal de superar-la.